“Toute pensée émet un coup de dés”
-Stéphane Mallarmé-
per tant….
“Cap pensament abolirà mai a Atzar”
-J.D. García Bacca-
En la meva opinió la part creativa del quefer compositiu es manifesta cada vegada d’allò més com un gran misteri. Potser el més important ja no sigui el so en si mateix – potser no ho ha estat mai?- per més que els compositors ens haguem entestat en parlar-ne fins l’esgotament, i hàgim oblidat altres dimensions de caràcter psicològic, psicoacústic i emocional que, al cap i a la fí, són les veritablement esencials. Arran de la lectura del complexe llibre de Juan David García-Bacca i de les seves intel·ligents reflexions sobre els conceptes de “necessitat i atzar” va sorgir l’idea d’experimentar musicalment sobre la interacció entre aquests dos conceptes inicialment antagònics en relació als mecanismes ocults del pensament musical. L’obra és una reflexió sobre l’intangibilitat i indeterminisme de la voluntat compositiva. Està escrita per a una plantilla atípica: flauta, clarinet baix, trompeta i contrabaix, i consta de tres seccions que alternen l’ultra-determinisme més acusat amb l’atzar més incontrolat…
Escoltar la versió en scrolling de la partitura a YouTube: